La vida quotidiana, domèstica, ha estat
gestionada des dels més remots temps, per les dones: L’atenció de tots els
membres de la família, dels animals domèstics, de l'habitatge... Des de molt
curta edat les xiquetes ja eren educades i dirigides per a tals menesters,
mentre que als xiquets se'ls assignaven tasques externes a la llar: el treball
al camp, amb la ramaderia, desenvolupant d’oficis artesans, fent fins a 2 anys de
servei militar, participant en guerres... (recordem que per aquells temps,
Espanya tenia colònies en el Nord d’Àfrica, Cuba, Filipines… on van anar també
els nostres avantpassats a passar penúries, i a voltes a perdre la vida, ja que
en ser ciutadans de baix estatus social, els seus llocs eren a primera fila de
front, per a no dir que eren utilitzats com a carn de canó. No oblidem la
destrossa que va portar la guerra que va vindre després del colp d’estat
militar en 1936. Desconec el nombre de jóvens torreblanquins que van perdre en
ella la vida, encara que una dona major em va dir que dels xics que ella
coneixia de la seua mateixa quinta, sobre una quinzena, no van tornar a casa)
Cal valorar que la vida de la dona
rural ha sigut doblement dura, tant per nombre de tasques, com per les
condicions físiques de l'entorn, i l'ambient social, molt més tancat que en les
capitals i grans urbs.
A més del treball domèstic, moltes dones també
s'ocupaven de treballs en el camp. Els féiem igual que els homes, de sol a sol,
encara que el seu salari era la meitat: amb prou faenes aconseguia 2 pessetes
(anys 30-40) en treballs tan durs com segar alfals o blat, arreplegar creïlles,
moniatos…
En tornar les dones a casa les tasques domèstiques s'havien d'atendre. A part de les comentades més amunt, hi havia unes altres com… fer-te tu mateix la pasta dels fideus, els embotits, el sabó, les conserves de verdures, fruites i tomaca, el pa, els dolços, el torró, el codony, el formatge amb la llet sobrant, el llavat de la roba, la seua emmidonada i planxat, la confecció, manteniment i apedace de la roba de vestir i de la llar... resumint, les tasques mai tenien fi, ni massa reconeixement.
En tornar les dones a casa les tasques domèstiques s'havien d'atendre. A part de les comentades més amunt, hi havia unes altres com… fer-te tu mateix la pasta dels fideus, els embotits, el sabó, les conserves de verdures, fruites i tomaca, el pa, els dolços, el torró, el codony, el formatge amb la llet sobrant, el llavat de la roba, la seua emmidonada i planxat, la confecció, manteniment i apedace de la roba de vestir i de la llar... resumint, les tasques mai tenien fi, ni massa reconeixement.
El paper de l’home era ser el cap de casa, el
responsable de l’entrada de diners i de la presa de les decisions importants de
la vida, que decidien el rumb de tots els membres de la família. A excepció
d’alguns oficis i càrrecs, la majoria d’hòmens es dedicaven al camp, com a
propietaris de terres o com a jornalers (la gran majoria). També hi havia
pescadors si comptem amb Torrenostra, que en aquells anys tenia una gran vida
econòmica i social.
Si la vida quotidiana es desenvolupava a casa,
caldrà saber com eren les cases per aquells dies.
Segons l'historiador Mundina, a la fi del
segle XIX hi havia a Torreblanca 143 cases d'un pis, 390 cases de dos pisos, 92
cases de tres pisos, 6 de més de tres, i 798 entre coves i barraques. Amb un
total de 2.416 habitants.
A Torreblanca, i en tots els pobles agrícoles
i mediterranis, les cases estaven adaptades per a gent que treballava i vivia
del camp. Eren habitatges unifamiliars, moltes d’elles conegudes com a cases
d'entrada de carro. Solien tenir una planta baixa, mes un o dos pisos
superiors. Eren cases modestes i sobretot, funcionals. Pocs es podien permetre
tindre en compte el concepte de decoració.
L'espai es distribuïa de la següent manera:
En
la part baixa es trobava l'entrada (bastant espaiosa) a continuació un
menjador, l'escala i una xicoteta cuina, d’allí s'eixia a un pati interior, i
en la part ja posterior de la casa estava l'estable, la porquera i un corral
per a criança d'animals com conills, gallines, etc. Era la dona de la casa la
que s'encarregava d'alimentar i netejar aquests animals.
En l’entrada et trobaves amb una o dues
sitges. Eren dipòsits subterranis furgats a terra, d’un parell de metres de
profunditat i alguns més en llargària, i que servia per a guardar pataques,
moniatos… per ser llocs més frescs que propiciaven la conservació. També solia
estar la cisterna, en la que es guardava l’aigua de pluja, que es gastava
sobretot per a beure i fer el menjar.
En algunes cases tenien la sort de comptar amb
un xicotet comú, compost per un forat en el sòl, a manera de pou cec, encara
que a vegades també s'instal·lava com
un "banc", cobert per unes taules, per a evitar la mala olor. Aquells
dipòsits convertits en pous cecs, quan s'omplien calia buidar-los traient el
seu contingut amb poals, transportant els residus als camps, on servien d'abono. Aquest treball era a càrrec dels homes de la casa,
si no es contractaven els serveis d'uns hòmens que es dedicaven a aquest dur
treball.
No obstant això també hi havien cases molt més modestes que no contaven ni tan
sols amb aqueix comú i quan hi havia una necessitat, s'havia de córrer als
camps dels voltants, o compartir espai amb els animals utilitzant la porquera o
els corrals.
L'entrada principal solia comptar amb un gran
portó perquè poguera entrar el cavall o mul i el carro, que quedava aparcat en
l'entrada, juntament amb els fardells o garbes d'herba per als animals,
verdures, hortalisses, etc. que es portaven des del camp. El mul passava pel passadís, que solia ser ampli, fins
a l'estable. Algunes cases tenien una porta posterior i en aquelles ocasions el
carro i el mul entraven per la porta de darrere, que donava al carreró.
El menjador era l'habitació on es reunia la
família i tenia fumeral on cuinar o protegir-se del fred hivernal, fent un bon
foc. També s'aprofitaven les brases d'aquest foc per a omplir els brasers amb
els quals calfar alguna habitació.
Per a la neteja personal s'utilitzaven
palanganes i tinells, llavant-se el cos a trossos.
Els sostres solien ser alts, i en la part del
passadís les bigues de fusta que els sostenien, tenien clavades tires de claus,
en ells se subjectaven les tomaques de penjar i melons, perquè estigueren
frescos i duraren més temps.
El fem era quasi inexistent. Tot tenia una utilitat. Les sobres del menjar
es donaven als animals dels corrals, i la resta es tirava al femer on després
d'un temps, amb la seua descomposició, es convertia en abono orgànic per al camp.
Els envasos on es guardaven els aliments eren
de roba, ceràmica, metall, fusta o cristall, per la qual cosa es reutilitzaven.
Quan s'anava a comprar a les tendes la gent agafava sempre una borsa o
cistella, guardant el comprat en botelles, pots, saquets o trossos de paper,
que també es reutilitzaven. Aquest sistema de compra va succeir fins a finals
dels anys 60, quan el plàstic va arribar a les nostres vides. El plàstic, la
comoditat i la poca consciència ecològica.
Els habitatges de Torreblanca van mancar
d'aigua potable fins a voltants de 1950. Fins aquesta data, per a
proveir d'aigua la casa, els animals i la família, es devia anar en la seua
cerca, tasca que justificava la presència constant de dones i joves
transportant aigua des de les fonts a casa, o anant al safareig a llavar la
roba.
L'aigua era transportada amb cànters (totes
les cases tenien l’armariet per a guardar-los, majoritàriament en el passadís
al costat del menjador). Els cànters s'omplien en un pou situat prop del qual
és avui la plaça Major. En el segle XIX, principis del XX l'aigua s'extreia amb
una sénia moguda per una mula i es pagava per cada cànter amb un val de xapa,
que podria correspondre al valor d'un xavo.
Més tard es van posar més fonts en alguns
carrers del poble i es va construir un abeurador en cadascuna d'elles, perquè
les bèsties begueren abans d'entrar a casa, així també s'estalviava el
transport d'aquesta quantitat d'aigua.
A vegades es gastaven carretons de fusta que
en la seua base tenien cercles tallats on encaixar els cànters i no es bolcaren
i vessara la seua aigua. Aquests carretons contaven sols amb una roda davantera
i dues potes en la part posterior i dos braços per a alçar-los. També hi havia
gent que es dedicava a omplir cànters d’aigua i vendre’ls pel carrer,
guanyant-se alguna perra i
estalviant viatges a les veïnes.
La roba es llavava en els safaretjos, o basses
i séquies en el camp. Eren llocs de trobada per a les dones, on a més de fer la
bugada, servia per a intercanviar-se notícies i confidències. Cada dona
intentava coincidir en el mateix dia que les seues amigues i solia ocupar un
lloc determinat i intentava no ocupar el d'altres veïnes.
Cap home freqüentava aquell lloc, estava mal
vist. Incloc aquesta anècdota explicada per un veí: es va quedar molt jove orfe
de mare i com no tenia dones en la família que feren aquest treball, es portava
la roba al camp i en una bassa ho llavava, en secret, perquè ningú riguera
d'ell o li cridara efeminat.
Esta anècdota em fa reflexionar sobre la
pressió cultural i social que han tingut damunt d'ells, els hòmens des que
naixien. La pressió de complir amb un estereotip imposat que l’ha obligat a
adoptar característiques de masculinitat equivocada, on ha de primar la força
bruta, la competitivat, el domini
exclusiu, abans que la raó, la cooperació o els sentiments. Estereotips que
encara hui primem i que cal erradicar si volem fer una societat més solidària,
amable, i menys violenta.
Continuem: Quan es llavava en el camp es feia
en la bassa de la sénia. Amb l'ajuda d'una mula s'anava traient aigua del pou,
s'omplia la bassa i quan l'aigua estava bruta, es reutilitzava per a regar el
camp. A l'estiu també servia per a banyar-se, encara que s'havia de ser discret
en cas de tenir ja una edat adulta.
Mentre la dona es dedicava a aquesta labor,
l'home anava treballant en el camp. Després s’escampava la roba i es procurava
tornar a casa a la vesprada amb la roba ja eixuta i airejada. Després faltava
la tasca del planxat, gastant planxes de ferro que es calfaven en el foc, i
havien d'agafar-se amb moltes precaucions.
Hem de prendre consciència de l'enorme treball
que la neteja de la roba representava: bolquers de roba per a nadons, per a
vells, gases per a la menstruació, calçons, enagües, camises, calces, faixes,
cotilles, etc.
En el carrer de la Mar, havia una
bassa-llavador publica, coneguda com la del tio Neque.
Les dones podien llavar gratis sempre que li compraren a ell els productes que
usaren per a llavar: sabó i lleixiu. ( el sabó es feia barrejant aigua, sosa i oli d'oliva que ja no servira
per a cuinar). Un altre safareig particular era el del tio Braulio,
situat entre l'avinguda del Mar i carrer Llaurador. Es llavava traient aigua
d'un pou amb sénia, es pagava per l'ús d'aquest servei deu cèntims per cada
cistella de roba.
A la fi dels anys 40 algunes cases van
començar a instal•lar aigua
corrent, també es construí un safareig públic, situat en la placeta que avui és
el carrer de la Torre, al final del carrer Aljub. Constava de dues fileres, una
enfront de l'altra, d'uns 20 llavadors individuals. Entre les dues files
circulava un reguer d'aigua corrent. Les dones matinaven per a agafar lloc, a
poder ser prop de l'eixida de l'aigua, perquè així estava més neta. Si hi havia
poca gent, es podia utilitzar dos safaretjos, un per a llavar i un altre per a
aclarir. El safareig estava cobert amb un sostre d’uralita per a protegir-se
del sol o la pluja.
Abans que arribara l'escuma, els molls, i el
viscoelàstic... tinguem present que els matalassos eren simplement un gran sac
de roba, farcit de llana en els millors casos, ja que la majoria utilitzaven
per al seu farciment material més abundant i econòmic: palla o fullaraca. Eren
també les dones de casa les que s'encarregaven del seu bon manteniment, llevat
que es contractara el servei d'algú que es dedicava a açò com a professió (La
matalafera-El matalafer).
Era un treball molt laboriós i pesat, perquè
el matalàs pesava el seu, aquesta tasca solia fer-se en el carrer, o carrerons
(no oblidem que abans les cases eren habitatges únics, amb dues entrades, la principal
que donava al carrer, i la secundària que donava a un carreró). Per a fer
aquest treball es devia esperar a l'estiu, llavors s'agafava el matalàs de bon
matí, es treia tota la llana depositant-la damunt un canyís, amb un pal s'anava
sacsejant per a desprendre la pols i aixecar-la, mentre es llavava i eixugava
les fundes de roba. Després es tornava a omplir i es recomponia el matalàs
lligant les cintes que estratègicament separaven el matalàs en diversos trams,
perquè la llana es mantinguera el mes subjecta possible i no es desplaçara amb
l'ús. Per acabar es cosia de nou, tancant l'obertura. Aquella tasca podia durar
dos o tres dies, depenent de la grandària del matalàs i les forces de
l'operària. El mateix es feia amb
els coixins.
Posar al dia els matalassos d'una casa podia
portar-te com a mínim una setmana de feina extra.
RUTINA DIÀRIA
La primera tasca domèstica que feia una dona
en alçar-se del llit era eixir al carrer i amb un poal o arruixador ple
d'aigua, banyar el tros de vorera i carrer (de terra fins als anys 60) enfront
del seu habitatge, i ficar-se a agranar. Inclòs hi havia una ordenança
municipal al respecte. Era un treball que també servia per a saludar-se amb les
veïnes, transeünts... i assabentar-se de les novetats. Seguidament es dedicava
a totes les tasques domèstiques, començant per anar per aigua a la font.
A mitjan matí passaven pel carrer venedores de peix que pujaven de Torrenostra, pregonant
a crits la seua mercaderia, solien portar un carret de mà amb caixes de fusta
amb gel. Açò va succeir fins a principis de 1960, quan ja es va fer un mercat
on vendre el peix. Estava situat en un descampat on ara està el centre de salut
del carrer Galícia. El mercadet de peix va estar obert uns anys, ja que
posteriorment van obrir diverses pescateries particulars pel poble.
Altres visites ocasionals eren…
La de l’esmolador. Es dedicava a sanejar el
tall de ganivets, tisores, fins i tot eines de treball. Anava pujat a una
bicicleta (o motocicleta). En la part de darrere portava subjectada una pedra
redona que girava a gran velocitat. Acostant a ella l'eina es polia el tall.
També passava un carro d'una drapaire d'Alcalà de
Xivert. Es deia Gabriela, comprava o canviava draps vells per xicotets
utensilis de fang.
Altres carros que passaven per a vendre eren
amb taronges mandarines, molt benvolgudes i escasses per aquella època, o amb
feixos d'herba fresca per a alimentar els animals domèstics.
Un
altre era el lejiero, anava amb un xicotet carro ple de garrafes,
conduït per un burret. També passava un home amb un ruc carregant d’alforges
amb àmfores de fang plenes d’arrop i talladetes. Un altre dels que passaven era
un comprador de pells de conill: canviava una pell per una capseta de mistos.
Els dies festius solia passar-se un venedor de
cacauets, tramussos, regalèssia, caramels i voladorets. També teníem una
venedora al poble de tot açò, la més coneguda va ser Concha la
de Camete, amb un xicotet carret
que li servia de parada anava passejant per tot el poble. En els dies festius, col•locava el carret a l'eixida de l'església.
A l'estiu un venedor de gelat casolà, amb una
gelateria també recorria els principals carrers, pregonant la venda.
Un altre personatge diari era EL SERÉ, totes
les nits recorria els carrers vigilant la tranquil•litat i seguretat de les cases. Quan algú
necessitava alçar-se a una hora concreta, col•locava algunes pedres davant de la seua porta, tantes
com l'hora en la qual es volguera despertar. Era el seré el que feia de despertador.
Un altre personatge era l’AGUACIL, els seus bàndols et posaven al dia de totes les
notícies tant municipals com privades, el client pagava i ell es passejava per
tots els carrers, anunciant la novetat amb una trompeta i dient allò de.. "es fa
saber, per ordre de...... que.... "
En la guerra i postguerra, entre
altres moltes penalitats, sobreeixia la fam. Torreblanca, per dedicar-se a
l'agricultura, va poder superar un poquet millor aquesta necessitat. Fins i tot
alguns podien vendre o canviar part dels productes fent estraperlo (il•legal), ja que aquesta venda estava molt controlada per
les autoritats. Fent estraperlo, es podia aconseguir diners o altres productes.
Per exemple, canviar creïlles per oli, peix, sabates... Els productes que més
escassejaven era el sucre i la farina. Les dones feien llargues cues per a
aconseguir pa, llet condensada... sense saber si finalment aconseguirien una
mica d'aliments.
Per un temps, durant la república, l'església
es va convertir en magatzem, i era el lloc on es repartia pa i els cupons amb
els quals canviar-los per aliments, amb un intent que cap veí passara fam. Hi
va haver dos bombardejos en el poble, un en l’estació del tren i un altre en el
mateix poble, morint en aquest últim dues dones. (una d'elles amb el seu cos va
protegir al seu nét de pocs mesos)
Les malalties que podien acabar en mort eren
freqüents. Un simple constipat o pulmonia se t’emportava la vida. Ocupar-se
dels morts i velar-los era tasca de les dones. També el dol, ja que els homes amb col•locar un braçalet negre en la roba, a l'altura del
bíceps, tenien suficient. En canvi les dones havien de confeccionar-se, o
tenyir-se, tota la indumentària de negre. Incloses les xiquetes. Com els temps
de duel també eren llargs, d'anys, era més que habitual que hi hagué dones que
quasi tota la vida portaren dol, ja que s'anaven encadenant els duels, de
germans, pares, marits, fills.... i mes havent passat una guerra. En moltes
ocasions el dol era més una imposició social, que afectiva.
Els temes amorosos es portaven amb summa
discreció, es començava amb algun somriure acompanyat de mirades, després
venien els passejos en grup, que acabaven a mitjan vesprada, perquè eixir de
nit estava mal vist. En el cinema podies arribar a agafar-te la mà, de forma
casual i d'amagat, i en el ball alguna abraçada, però sempre a certa distància,
perquè o bé els pares o alguna autoritat, podia cridar-te l'atenció per mal
comportament (la censura estava a l'ordre del dia). Quan la relació ja era
formal podies anar amb el teu nuvi al cinema (no amb la colla) però sempre amb
carabina, o siga, amb un altre acompanyant, que solia ser una familiar: mare,
tia, germana, neboda...
Les parelles solien casar-se molt joves, sobre
els 22-25 anys, amb un vestit de carrer, nou, perquè després servira per a més
usos els diumenges i festius. Després de la cerimònia en l'església, se
celebrava el convit a casa, amb la família. Eren festes modestes, acorde a
aquells anys. El menú solia ser xocolata calenta amb algun dolç, si se celebrava
a primera hora del matí (fet bastant normal) i si era més tard, se servia per a
menjar un plat de paella. Era un extra afegir algun licor, café o pastís de
núvia. En algunes noces més opulentes es col•locaven taules
davant de la porta de la núvia, i s'oferia xocolata amb magdalenes o alguna
pasta. Les fotos eren cosa molt difícil d'aconseguir. Si volien algun record,
s'havia d'acudir a un fotògraf de la ciutat, uns dies després. Molt poques
parelles eixien de viatge de nuvis. Aquesta situació va començar a millorar a
partir de la dècada dels seixanta.
La gent jove de diferent sexe es relacionava
poc entre si, vivint homes i dones bastant separats entre setmana. L'excepció
arribava els diumenges, quan després d'assistir a missa, en acabar, se solia
passejar pel carrer Sant Antoni (El Raval). Les dones es col•locaven en grups, davant, i els homes anaven darrere. Aquell passeig era
el punt de trobada, i l’excusa per a citar-se a la vesprada.
Abans de parlar de les relacions entre dones i
homes, caldrà entendre l'entorn: viure en un poble, menut, agrícola, amb gran
sentiment religiós, i ja en temps del règim franquista, amb personatges de pes
en el món falangista en l'àmbit regional, van fer que les
relacions estigueren encotillades per les més reprimides normes.
Desconec si en els anys de la República es va viure amb un poc més de llibertat (recordem que per un breu espai de temps la dona va poder votar, divorciar, casar pel civil, avortar, sindicar…) . Poques dades d’este estil de vida més lliure i amable he pogut trobar. La raó, crec, és que si algú o alguna ho va fer en el seu moment, en arribar el franquisme i ser qualificat de greu pecat i inclús penat en presó, es va silenciar per vida, com si mai aquests democràtics avanços hi hagueren existit. Un exemple del que dic és el cas d’una coneguda meua que per l’any 1980 en haver d'arreglar uns papers per a casar-se, es va assabentar que sa mare s’havia cassat en un home, del que es va separar, ajuntant-se amb un altre (el seu actual pare). Però va arribar el franquisme i en no poder divorciar-se del primer, no es podia casar amb el 2º, i es va haver d'anar del poble fins que va morir el 1º amb els anys, i es va poder casar “com deu mana” amb el 2º. Va ser en aquell moment quan va poder tornar al seu poble: Torreblanca i tindre-la a ella.
Desconec si en els anys de la República es va viure amb un poc més de llibertat (recordem que per un breu espai de temps la dona va poder votar, divorciar, casar pel civil, avortar, sindicar…) . Poques dades d’este estil de vida més lliure i amable he pogut trobar. La raó, crec, és que si algú o alguna ho va fer en el seu moment, en arribar el franquisme i ser qualificat de greu pecat i inclús penat en presó, es va silenciar per vida, com si mai aquests democràtics avanços hi hagueren existit. Un exemple del que dic és el cas d’una coneguda meua que per l’any 1980 en haver d'arreglar uns papers per a casar-se, es va assabentar que sa mare s’havia cassat en un home, del que es va separar, ajuntant-se amb un altre (el seu actual pare). Però va arribar el franquisme i en no poder divorciar-se del primer, no es podia casar amb el 2º, i es va haver d'anar del poble fins que va morir el 1º amb els anys, i es va poder casar “com deu mana” amb el 2º. Va ser en aquell moment quan va poder tornar al seu poble: Torreblanca i tindre-la a ella.
Aquesta coneguda es va quedar de pedra en
conéixer la vida silenciada de sa mare, que tan bé havia callat ella però també
tota la població. No per falta de confiança, sinó per por i vergonya, ja que el
franquisme i l’església ens van fer sentir això: por i vergonya del
progressisme del Poble en la República.
Altres casos que se silenciaven eren els
casaments afanyats per embarassos, xiques que s’anaven del poble en veure’s prenyades i sense home
que es fera càrrec, abusos sexuals per coneguts o autoritats, ridiculització de
les solteres i solters en dir d’elles que eren marimaxos o efeminats per no haver-se decantat pel
matrimoni, avortaments clandestins que a voltes costaven la vida, i com no, la
violència masclista. De tot allò hi ha hagut en el nostre poble. Fique este exemple que no em va contar ningú, sinó que ho
vaig trobar de casualitat buscant en hemeroteques de periòdics de l’època, i la
fique com a exemple dels secrets d’alcova que guarda el poble, per descomptat i per respecte,
ometent els noms dels afectats i afectades: corria juny de 1925 quan en una
discussió d’una parella de 18 i 20 anys, el xic va amenaçar a la xica amb
una destral, intervenint la mare de la jove, va ser ella la que més colps va
rebre, morint en aquella defensa. La núvia va quedar malferida i orfe, i el
jove es va entregar a la guardiacivil.
Per a les dones, el carrer ha estat el metode per a fugir del tancament a casa, fent-lo
servir com a centre de reunió arribada la vesprada. La dona eixia, però mai massa lluny, sinò a la porta. A aquella hora se solia traure la
cadira davant la porta, i prendre la fresca, al mateix temps que s’avançava
feina de casa: desgranar pésols, cosir, apedaçar la roba, brodar l'aixovar,
practicar el ganxet i bolillo. Aquestes tertúlies
en el carrer mentre s'atenien les tasques, van anar minvant fins a quasi
desaparéixer, per la dècada dels 70: quan va arribar a les nostres vides aquell
aparell revolucionari conegut com a televisor que va suplir la conversa en el
carrer, en quedar-nos dins de les cases escoltant i mirant meravellats aquella
caixa màgica.
Els homes, després d'atendre les seues
responsabilitats laborals, solien reunir-se en bars i tavernes, algunes de les
més populars van ser Casa del tio Quico,
El Sord, Cagarrín, el Tio Tena, La Cabreta, La Llansola, la taverna d’Adelia... Una altra distracció era l'esport, en concret els partits de
futbol i Trinquet. Participaven sols hòmens, però les dones solien assistir,
encara que poques, d'espectadores, ja que no estava molt bé vist.
Havent sopat, la nit solia allargar-se fins a les 11-12 hores, asseient-se el veïnat a la porta de les cases. A voltes es formaven rogles. Els xiquets i xiquetes escoltaven narracions dels adults, o jugaven tranquil•lament corrent per carrers i carrerons, sense risc d'atropellaments o altres perills. No solien abundar els joguets, i aquests es feien amb trossos de material de deixalla, amb els quals crear un joguet personal. En reis i aniversaris els regals solien ser productes de luxe, com a caramels, galetes o plàtans.
Els JOCS INFANTILS eren Bòlit, Salta borregos, Capitolet, Amagat, Sambori, Telleta, Agulletes, Cartons, La bandera, Salta cavalls,
Trompa, Pispes, Diable, Xapes, Ioio,
Tres en ratlla, Corda, Gallineta cega, Tres pedretes, Trinquet, Carreres
de sacs, Pilota...
L'escola
no estava garantida i en cas de poder accedir a ella, començava a partir dels
6-7 anys, finalitzant als 13-14 anys, encara que era bastant comú que es
faltara a les classes, per tindre les xiquetes d'ajudar en les tasques de la
llar, i els xiquets en els treballs que aportaren alguna entrada de diners a
casa. Anar a classes de repàs, o fer estudis superiors, era un luxe que cap
fill i filla de llaurador es podien permetre.
(Aquesta situació no va començar a millorar fins no arribar a 1960-70, on els principals beneficiats van ser els hòmens, ja que les dones, en donar per fet que sols servien per a casar-se i tindre fills, la majoria no accedien a estudis superiors. Les xiques que finalment accedient a estudis superiors, proveenien de families no llauradores i amb cert estatus dins del poble.)
Una dada interessant és la següent: En unes anotacions de l'historiador Bernardo Mundina, diu que a finals del segle xix, a Torreblanca... L'escola de xiquets està dotada amb 825 pessetes anuals i la de xiquetes amb 550 pessetes.
Segons
recorden alguns testimonis, la primera escola era una sala gran amb bancs i en
el centre es trobava una taula per a escriure. L'alumnat es col•locava al voltant. Havia un xicotet excusat. Tambè era en l’escola on se'ls ficava als xiquets i
xiquetes les vacunes contra la pigota. De segur que molts tenim encara aquella senyal redona a un costat del braç o l’anca. Els
professors eren Don Francisco i Donya Elvira. (Hi Havia un altre professor, don Nicolas,
que feia repàs)
Pels anys que governava Primo de Rivera, un dia de camí a València, es va parar en el poble. Aquell dia totes les xiquetes van vestir de blanc amb un llaç blanc en el cabell, obsequiant a les visites amb un vi d'honor.
Pels anys que governava Primo de Rivera, un dia de camí a València, es va parar en el poble. Aquell dia totes les xiquetes van vestir de blanc amb un llaç blanc en el cabell, obsequiant a les visites amb un vi d'honor.
El dia de Sant Nicolas, 6 de desembre, era festa escolar, que se celebrava anant d'excursió a una muntanya propera coneguda com La Lliura, allí es berenava, es jugava i a vegades es feien xicotetes representacions teatrals, fent-se un regal als Mestres. El dia abans ja es preparava aquella festa amb una bona cercavila on es cantava: ... tireu figues que ja ve Nadal, una llimosneta per a Sant Nicolau!.
