Em detenc un moment i observe. No hi han massa canvis
encara, la matjoria de les cases del carrer resten tal i com jo les recorde,
meins uns xicotets detalls però de gran importancia per aquesta història. La
meua i la del meu veinat.
Vaig naixer l’any 1962. Aleshores encara no circulaven
massa cotxes, els veïns deixaven la porta de sa casa oberta, la gent eixia a la
fresca, els xiquets s’embrutaven pels camps dels voltans, els caballs es veient
prou sovint pels carrers, que encara no
estaven alquitranats, fins i tot el meu carrer, el Sant Antoni encara era
carretera nacional i en estiu, el polero passava amb la seua bicicleta,
arrossegant un carret i venet polos. Era una delicia veure´l arrivar!
A l’estiu, s’omplia encara m’es de vida, aquell
trosset de carrer on jo em vaig criar, (el delimitaré des de la carniceria de
la rita, al costat del Metropol, fins la tenda de Encarna, per la vora de les
oficines actuals d’ Iberdrola).
Vicente,
el del bar de Pasos, ara bar de pusa, penjava d’acera a acera un toldo
negre, enorme, per a fer ombra, sota ell, a un costar, davant el seu pany,
montava una dortzena de taules, d’eixes de raelite i ferro negre, alli, la gent
del carrer i de tot el poble, donava bon compter d’armorçars, sobretaules,
vesprades, jocs de cartes, nits eternes... quines tapes més bones preparava la
dona de Vicente, Paca, la cantinera. Els menuts ens acontentavem en
arramblar amb els tapons de les botelles de cervesa, mirinda.... per a jugar
amb els pic-nis a xapes o simplement
fer-mos col.lecció.
Un altre
divertiment dels xiquets i xiquetes del meu barri i de tot el poble, era
corretejar pels carrerons amb la foscor de la nit, mentres ens iluminaven i de
paso lluiem, els farolets fets amb un meló d’arger vuidad i decorat al nostre
gust, que brillava en la foscar gracies a l’iluminació interna d’un ciri,
agafat als nostres ditets per un cordell nugat a la tapa del farolet. En
aquells passetjos que mès pareixien provessors adorant les nostres creacions
lluminaries, la nostra veu s’alçava nitida i entonà per aquells carrerons,
cantant allò de : el sereno tiene un perro que le llaman capitan, a la una de
la noche comeremos chichi y pan”. La tendra veu s’escoltava fins que arrivavem
a la fi de les cases, alli, envoltats ja d’ombres tenebroses, dels sons de la nit de musols i
rametes d’armelers i taronjers rascan-se d’unes a atres per la fresqueta de la
nit, les veus es tornaven tremolosses mentres els ullets miraven cap aquella
negritud que envoltava aquelles nits dels anys setanta, tots ens voliem fer els
valents, fins que algun graciós gritava : que vé el saxinero!!. De sobte tots
deixavem de ser valents per a apretar a correr i arrivar de nou avall d’aquella pobra i escasa iluminacio de
les faroles del carrer que pareixia protegir-nos de tot mal, ja que, encara que eixe saxinero bem bè no
saviem quí era, sí saviem, per que aixina ens ho havien dit pares, avis i
veinat, que mès valia no trovar-te’l, ni a ell ni a l’home del sac!!.
Altres jocs
eren: a qui toque pague, a l’escondite, a potet es, ahí va el carro, la burra i
l’amo... en fi, que tornaves a casa fet o feta un santocristo, de bruticia,
cansanci i una sensació meravellossa de llibertat!!.
També hi havien
altres divertiments. El cine. Em recorde vagament del mès vell, es dia el cine
del Sitxar, estava a un trinquet vell, que ara forma part del pati de les
escoles, nomès recorde d’ell que les pareds de pedra estaven plenes
d’enredaderes, jasmí, galan de nit, i unes flors en forma de campana, blaves i morades,
tot allò despenia una olor molt agradable, que t’envoltava i encara, cada volta
que veig campenes com aquelles o aulore el jasmí em venen imatgens vagues
d’aquell cine rebotit de gent veient pel.licules de romans, de la Sara Montiel,
d’aquell pis de terra, de les cadires de fusta moltes d’elles foradades pel cul
de palla, d’aquella cantina plena de botelletes de vidre ficades dins de
caixonets de fusta, del corretejar dels menuts entre les fileres de cadires,
maretjant als espectadors als que no deixavem veure tranquils aquell
divertiment tan esperat en tota la setmana, on els dies es pasaven plantan
hortalises per les nostres terres i esperant l’arrivada del mes de septembre
per arreplegar l’armela, anar a vendimiar a França o cullir la taronja.
Un altre cine va
ser el de la Pista Lux, l’exterior ha arrivat qüasi als nostres dies, però el
cine interior, molts de la gent jove no coneix, eice cine estava fet de fusta,
amb palcos i tot. Recorde el retronament de les nostres passes damunt d'quell
pis de fusta, les butaques de fusta, les cadires de fusta... el plàstic no
havia arrivat encara a invadir-nos per a facilitar-nos la vida per un costat i
contaminar-nos’la per un altre. En aquella època recorde les pelicul.les de
Pili i Mili, les biblliques i per supost, Lo que el viento se llevo.
El cine mès
recient va ser el Metropol. Era tal i com està en l’actualitat, però
imagineu-vos’lo plè de gent amb saquets amb el berenar, per que álèshores
feient dos pel.licules i a la mitja part
la gent treia els entrepans de llonganises amb tomata, de tortilla amb
pataca..., s’ensetavent les bolses de cacahus,
tramusos, les botelles d’aigua, inclùs la bota de vi. Rès de la
coca-cola lait i palomitas d’ara. Teniu que reconeixer que en este canvi hem
perdut molt! Quí tornara a veure dos pel.licules ,a xillar, a riure , a plorar,
a menjar, a tirar-se crostes de cacahus d’uns a altres... en fí, que aleshores,
quand anaves al cine, a part de veure la pel.licula.... anaves a disfrutar!!.
Ah... aquell
trosset de carrer... quants recorts, quanta gent perduda en el temps , quantes
històries olvidades.... i tot el que s’olvida es com si no haguera existit!. No
és una pena? Aquella gent no va existir? Clar que si!. Si tanque els ulls
encara em recorde de les seues veus, dels seus rostres, de les seues vides: la
tia virginia, la tia mercedes, la tia encarna, elvira la de leon, paca la de
padros, els de salomon, els de broc, gema la pollera, la tenda del tio lazaro,
lola la de castilla, els de tremedal, carmeta, la teruela, adelita, la saya,
els de puig, els de ramos, la culve, Lluiset i donya maria, la tenda d’abel, la
pinyola... la falcona, els de falco, flores, miravet, serafin rufo, pantaleó,
.... de segur que hem deixe algú al que li demane moltes disculpes.
Jo ja no vix a
Torreblanca, raons laborals i d’estudis em van fer anar cap a castellò. Hiu
estic de visita. I no puc
deixar de mirar este trosset de carrer, tant dins del meu cor!. Ara és de nit i, de sobte, recorde una nit, un tant espècial. Era l
‘any..... i l’home acavava de putjar a la lluna. Recorde a tot el veinat al
carrer, arremolinats mirant cap al cel, haviem estat esperant l’arrivada de la
nit amb impaciència i miravem la lluna expectans. Cada un dels matjors donava
la seua opinió:
-
Dons jo no veig a ningú putjat ahí
dalt a la lluna i mira que el cohet té que ser majo.
-
Ens habran enganyat. A la tele ens
fant veure el que volen.
-
Que no home, que estan alli, però son tant
lluny que no els podem veure des de esta distància.
I nosaltres muts, extasiats, embobats amb
aquella lluna redona, imatginan-mos aquell viatje tant meravellòs i que
nosaltres, ja haviem fet unes hores avans , dalt del remolque d’un tractor
aparcat en un carreró, imaginant-mos austronautes que caminavem per terra
llunar, i això sí, parlant valencià... de poble!!.
No vull
oblidar-me de mencionar un altre cine que jo vaig coneixer i que restan la gent
dels voltans d’aquell trosset de carrer, ningú mès coneixia. També a lèstiu, al
costat del bar pasos, i en concret al kiosko de carmeta, venient uns parens
seus, eren coneguts pels madrileños, i a mès d’aquella catègoria, per que per
aquells temps ho era, ser de madrid, de capital, tenien l’afició de fer
pel.licules caseres dels seus viatjes per tot arreu. Per a nosaltres, grands i
menuts, gent sensilla que no havia eixit del poble sinò era per a vendimiar o
anar a castelló al metje, els viatjes d’aquells forasters ens pareixien tota
una aventura. Per la nit, no oblideu que apenes pasaven cotxes i, als anys
setanta, afortunadament ja s’havie tret la carretera nacional per fora del meu
carrer, la gent es portava cadires i les disponien en files davant la casa de
carmeta, molts de nosaltres anavem preparats amb entrepans o melò si encara no
haviem sopat. Alèshores els madrilenyos traien una pantalleta que obrien i plantaven
davant la façana de carmeta, montaven l’aparato de fer pelicules i començava la
projecció. Si eren viatjes a llocs que no es coneixien, la gent callava mentrès
mirava asombrada i envellossa de no ser un d’aquells madrilenyos que viatjaven
tant i que podiem permitir-se el plaer de fer vacances, algo impensable en un
llaurador. En canvi, si eren flims de les festes del poble... alllò es tornava
una festa. La gent es reia sense parar, dient: “ mira , eixa soc jo, eixe es el
tio...” ja que que la gent es reconeixia i es quedava incrèdula mirant en
aquella pantalla dies passats , transcurreguts al seu poble, entre gent que es
podia tocar, que tot el mon coneixia i que la màgia de la pantalla transformava
en algo màgic i de pel.licula.
Si... quantes
coses em passen pel cap, quantes persones que
no tornaran, pero que estan ahí, com estan en cada un dels trossets del
nostre poble i que cada generasiò tè en particular dins del seu cor. A tots
ells els done les gracies per haver-me
acompanyat en els primers dies de la meua vida. Sense eixes fortes rails que
haguera segut de mi, en estes tempestes que m’ha portat la vida?
Mire de nou el
carrer. Què buit el trove. Tot ha
canviat.
Tot ha canviat?
Espera. No. I observe mès detenidament. Hi ha algo que no ha canviat. Estan!!.
Estan ahí com tots els anys. Els nius de les
oronetes. Al mateix lloc de sempre.
Mès d’un amo de
casa trencava els nius per què molestaven en la façana, però les oronetes
tornaven, una i altra volta. Els amos han desaparegut i elles tornen aci. Els
nius son aci. On sempre. I les oronetes també. Elles corretejent per l’aire, a
voltes a velocitat de vertic, pel mig del carrer sant antoni, de dalt a ball. I
xillen, cóm xillen!!, dient-mos: som aci. Nosaltres son aci. Em tornat. Tot no
ha canviat.
Eixe detall, el
seu descobriment, - pareix mentira,-
m’emociana.
Avall del balcó de la que un dia va ser ma
casa, en el nº 105, ja una casa - crosca
perquè tot el de dins ha estat derrumbat pels propietaris a l’espera d’una
futura construcció, estan els dos nius d’ oronetes que mon pare s’ empenyava en
trencar a pessar de les meues protestes i engoixa... Si! Estàn ahí!. Han
resitit mès que els amos. Ens mirem. El niu i jo.
L’oroneta arriva
i entra, tota tranquil.la perquè sap que no hi ha ja ningú que li tornarà a
trencar el niu.
No este any - li dic jo - Però... quí sap
reina. Tal volta l’any que ve, quand tornes, una escavadora haixga fet
desapareixer, com si fos una malvada
vareta màgica, eixe balcó que tu t’estimes i al que tornes, generaciò en
generaciò. I
aleshores... si, oroneta, si reina meua, et preguntaràs , com jo faig ara...
ha segut una
realitat o açó ha estat sols un somni dins del meu cor?
Si oroneta,
reina meua, disfruta ara que encara pots... a mi... sols em queden els records.
muy bonito Cristina.
ResponderEliminar