La GRAN PESTE conocida como LA CUCARACHA.

este articulo se publicó en el periodico El7Set.

enlace: 

http://el7set.es/not/27034/la-pesta-coneguda-com-a-ldquo-la-cucaracha-rdquo-i-el-ldquo-doctor-clara-rdquo-de-torreblanca/


La pesta coneguda com a “La cucaracha” i el “Doctor Clarà” de Torreblanca

Per Maria Cristina Laborda Martinez

Una de les referències de memòria del passat ha estat la meua besàvia Pepa. Va morir en 1977 amb 100 anys, quan jo tenia escassos 15. En aquell curt espai de temps on les nostres vides varen coincidir, teníem el costum de mantenir converses on ella retornava a la seua joventut i jo em quedava esbalaïda escoltant-la. La meua besàvia sempre nomenava amb respecte una malaltia que es va portar a la seua germana, i a molta més gent de Torreblanca i rodalia: LA CUCARACHA!.

Aquella paraula lligada a una malaltia sempre m'impressionava. Jo era menuda, i em preguntava que botons era allò dela cucaracha que et mories en un plis-plas, es reproduïa ràpidament i era difícil d’exterminar com estos insectes. Quan ho preguntava a casa ningú sabia donar-me una explicació, sols s'alçaven de muscles per a contestar que era com una pesta, que la gent de tots els pobles es ficava amb febra molt alta i al cap de poc, alguns, algunes, morien sense més explicació. La majoria jóvens. Els meus, nostres avantpassats, mai van obtenir una resposta clara sobre aquella desgràcia que els havia caigut damunt, resignats, resignades a pensar que era una més de les moltes que els portava la vida. Afortunadament hui tenim més informació i per tant ha estat prou fàcil trobar la resposta pendent, a aquella pregunta sense contestar per tants anys. La cucaracha no va ser cap desgràcia més d’aquesta vida, ni va passar sols per la nostra terreta com van creure la majoria de la nostra gent, aleshores i ara encara, després d’haver preguntat a gent d’avançada edat, que continuen ignorants de l’origen i immensa dimensió d’aquella malaltia.

La cucaracha va ser una pandèmia que va afectar directament a un terç de la població mundial, dels que van morir més de 50 milions de persones, encara que alguns estudis més recents xifren en prop de 100 milions. El graciós, si es pot dir així, és que va ser coneguda oficialment per tot el món com a "Grip espanyola", fet que ens va culpabilitzar mundialment de ser els iniciadors i transmissors d'esta desgràcia mundial, la més greu patida en la història. Quan no va ser mai així. La veritat us sorprendrà com a mi.

Primer que res caldrà ficar-nos en situació. Fa 100 anys estàvem en plena primera guerra mundial. Tots els països matant-se d’uns als altres des de feia 3 anys, menys Espanya que s’havia quedat neutral. Allò ens estalviava de participar en aquella barbàrie que es va portar més de 10 milions de persones a la tomba, mentre la resta ja feien prou en afrontar una guerra que estava canviant fronteres i governs. Mentrestant en Espanya estàvem més tranquils i la premsa es va entretenir a ficar en els titulars dels diaris ( únic mitjà de comunicació en aquell temps) l'estranya i letal malaltia que començava a assolar les nostres terres. Contràriament, en la resta de països la notícia estava censurada. Els dirigents volien a tota costa amagar al públic que la malaltia havia  arribat a terres europees a través de les tropes americanes, i que era encara més letal que la mateixa Guerra!. Per tant, en parlar nosaltres, i en callar la resta, es va donar a entendre ( i alguns es van afanyar a recalcar-lo malintencionadament) que aquella malaltia havia començat a Espanya. Els orígens d'esta pandèmia hui en dia encara no estan clars, tot apunta que els soldats de Fort Riley, Kansas, la portaren en desembarcar a França, per a participar en la guerra. No obstant això, hi ha altres teories com a què el primer brot va ocórrer a Boston, o que els gèrmens causants havien sigut incrustats en l'aspirina fabricada per la farmacèutica alemanya Bayer, o inclòs que aquests gèrmens havien sigut alliberats en la badia de Boston per un vaixell alemany camuflat o per comandos. Davant tanta incertesa i teoria, sí que hi ha un detall significatiu, real i contrastable: la malaltia va aparéixer en la seua primera fase en tots els exèrcits aliats abans de desencadenar-se a Europa central, afectava gent en edat d’anar a la guerra: entre 20 i 40 anys, i també caldrà no amagar que aquella primera guerra mundial va ser  el primer laboratori a escala mundial perquè algunes nacions començaren a experimentar amb armes biològiques i a traslladar la guerra fora dels camps de batalla, arribant a la població civil.

En 1918, tenim el testimoni escrit de Roy Grist, metge militar, del que extraem unes línies: “... Aquests homes comencen amb el que sembla ser un atac ordinari de grip i quan arriben a l'hospital, desenvolupen ràpidament el tipus més viciós de pneumònia que s'haja vist. Dues hores després de l'ingrés, tenen les taques de Mahogany en les galtes i poques hores després pot veure's la cianosis estenent-se des de les orelles a tota la cara, fins que es fa difícil distingir negres de blancs. En cosa d'hores sobrevé la mort… hi ha hagut una mitjana de 100 morts per dia… va ser necessari apilar els morts en una gran barraca per a adaptar-la com a morgue…” Per a acabar este apartat  direm que moltes xicotetes i remotes poblacions, senzillament van desaparéixer, a més d'haver-hi una altíssima mortaldat de soldats, dada que va propiciar que la primera guerra mundial finalitzara eixe any. Davant el desconeixement de com s'havia produït la malaltia, es va guardar teixit de varius pulmons de morts per la malaltia, per poder sotmetre aquest virus a la nova tecnología, i ens explique el perquè de la seua virulència, la seua estranya predilecció pels homes joves (quan l'habitual és que s'encebe amb la població infantil o de major edat) i perquè, de sobte, va deixar de propagar-se. Entendre-ho, ens ajudaria a prevenir alguna futura pandèmia, de similar o pitjor dimensions.

La cucaracha en la província de Castelló.

Arribà en l’agost de 1918, sent els primers casos en Les Alqueries. Estenent-se de seguida pel Maestrat, Catí, Xert, Sant Mateu, Sogorb, Castelló, Alcalà, Torreblanca…
En aquell moment l'inspector provincial de Sanitat era el metge José Clarà Pinyol.
Les seues primeres accions van ser visitar tots els pobles afectats, per conéixer de primera mà aquella desconeguda malaltia, i marcar les millors pautes sanitàries, com l'anul·lació de fires, festes i qualsevol esdeveniment que creara aglomeració de masses, incloent-hi la visita als cementeris en Tots Sants, també extremar neteja i ventilació en cases i edificis públics, ajornar el començament del curs escolar... i establir vacunacions massives en la ciutadania, fet inèdit abans d'aquell moment. Recordem que estàvem a principis del segle xx i la medicina era massa bàsica per fer front a aquella pesta desconeguda. Afortunadament a finals de desembre de 1918 els casos van quasi desaparéixer, encara que no en altres parts del món, on va durar fins 1 any després. 

Un fet tan greu i insòlit com aquell va omplir de terror la vida quotidiana de tot el món, convertint-se en una espècie de psicosi col·lectiva, sobretot perquè no hi havia remei i atacava principalment als més jóvens i sans. Davant aquella situació la població no va saber fer altra cosa que tancar-se a casa per a no ser contagiat, o al revés, tancar-se a casa a la força per a no contagiar en cas de caure malalt ell o algú de casa, en alguns pobles estes cases se senyalaven amb una marca o creuant unes cadires davant la porta, els que tenien masets o cases al camp fugien cap allí per aïllar-se, tots i totes portaven mocadors a la cara i augmentaven encara més les proteccions en cas d'haver d'atendre un malalt, o soterrar un mort. També en algunes ciutats es va prohibir el toc de les campanes avisant a mort per a no desmoralitzar a la població, ja que la premsa, recordem, era un luxe que pocs podien permetre's, i inclòs, la majoria eren analfabets. Com a remeis alguns ficaven sangoneres als malalts en el costat per a baixar-los les febres, altres refregaven el cos en vinagre, alcohols, o se’l bevien… i com a últim remei resar a tots els sants i santes perquè els estalviaren aquell perill.

Cap remei els va lliurar, en tractar-se d’una grip aviar que va mutar varies voltes, fent-se agressiva i letal simultàniament en tot el món, transformant-se no en pneumònia o pulmonia, sinó en una hemorràgia pulmonar gravíssima on el malalt moria ofegat per la seua pròpia sang. Fet que va provocar alguns suïcidis, en veure's la gent malalta i no voler acabar la vida amb aquella agonia.

En Espanya moriren unes 200.000 persones, en una població de poc més de 20 milions.

I ja havent-nos apropat a aquella malaltia, ara ens preguntarem qui era el conegut com adoctor Clarà, que li va fer front, estalviant la mort a més d’una, d’un dels nostres avantpassat. José Clarà Pinyol va ser un xiquet nascut al poble de Torreblanca l'1 d'octubre de 1858. Les seues primeres lletres i jocs varen ser pels carrers d'este poble de llauradors, encara que son pare tinguera un comerç tèxtil. En fer-se més major i mostrar trets de bon estudiant, es traslladà a Castelló a casa de la seua tia Victoria. Allí va cursar estudis en l'institut del carrer Major, en acabar es traslladà a València, per especialitzar-se en Medicina i Cirurgia. Acabant la carrera en sols 22 anys, tornà a Castelló, ple de coneixements i decisió, obrint la seua pròpia consulta al carrer Cavallers, prop del antic  hospital de Trullols, de la plaça de les Aules. La vida el va fer enamorar de la seua cosina-germana Dorita. Poder contraure amb ella noses el 8 de novembre de 1882 el va obligar a anar a Roma per demanar permís al Papa. En 1883, amb sols 25 anys, va ser nomenat cirurgià primer de l'Hospital i mèdic forense. Va efectuar tantes operacions a malalts de tota la província que en la premsa local proliferaven les caricatures del metge envoltat de malalts als quals els eliminava membres del cos a canvi de salvar la seua vida. En 1898 va guanyar les oposicions per a Inspector de Sanitat, assumint la direcció de l'Hospital Provincial.

En arribar la cucaracha, a part de recórrer de primera mà el territori, tambè va tenir ocasió de treballar amb el bacterióleg català Jaime Ferràn, responsable de dirigir a Espanya totes les operacions sanitàries. En aquell temps els procediments  vacunals no teníen antecedents i en canvi sí molta polèmica. Ferrán va emprar  una vacuna amb gèrmens que va obrir nous horitzons en les tècniques de vacunació preventiva. Fet del qual va gaudir i ser testimoni, el doctor Clarà.

L’excel.lent tasca en matèria sanitària li va fer ser President honorífic del Col•legi de Metges, va rebre la Gran Creu de l'Ordre de la Beneficència, va ser nomenat Acadèmic de la Història, Fill Predilecte de Torreblanca i Fill Adoptiu de Castelló.

Va morir en 1946, quan era regidor de l'Ajuntament de Castelló. Molts carrers dels nostres pobles porten el seu nom, perquè no oblidem mai tan insigne figura.