RELAT de records: Els nius de les oronetes.

"Els nius de les oronetes", per Cristina Laborda.

Em detenc un moment i observe. No hi han massa canvis encara, la matjoria de les cases del carrer resten tal i com jo les recorde, meins uns xicotets detalls però de gran importancia per aquesta història. La meua i la del meu veinat.

Vaig naixer l’any 1962. Aleshores encara no circulaven massa cotxes, els veïns deixaven la porta de sa casa oberta, la gent eixia a la fresca, els xiquets s’embrutaven pels camps dels voltans, els caballs es veient prou sovint pels carrers, que encara  no estaven alquitranats, fins i tot el meu carrer, el Sant Antoni encara era carretera nacional i en estiu, el polero passava amb la seua bicicleta, arrossegant un carret i venet polos. Era una delicia veure´l arrivar!

A l’estiu, s’omplia encara m’es de vida, aquell trosset de carrer on jo em vaig criar, (el delimitaré des de la carniceria de la rita, al costat del Metropol, fins la tenda de Encarna, per la vora de les oficines actuals d’ Iberdrola).

 Vicente, el del bar de Pasos, ara bar de pusa, penjava d’acera a acera un toldo negre, enorme, per a fer ombra, sota ell, a un costar, davant el seu pany, montava una dortzena de taules, d’eixes de raelite i ferro negre, alli, la gent del carrer i de tot el poble, donava bon compter d’armorçars, sobretaules, vesprades, jocs de cartes, nits eternes... quines tapes més bones preparava la dona de Vicente, Paca, la cantinera. Els menuts ens acontentavem en arramblar amb els tapons de les botelles de cervesa, mirinda.... per a jugar amb els pic-nis a xapes o simplement fer-mos col.lecció.

Un altre divertiment dels xiquets i xiquetes del meu barri i de tot el poble, era corretejar pels carrerons amb la foscor de la nit, mentres ens iluminaven i de paso lluiem, els farolets fets amb un meló d’arger vuidad i decorat al nostre gust, que brillava en la foscar gracies a l’iluminació interna d’un ciri, agafat als nostres ditets per un cordell nugat a la tapa del farolet. En aquells passetjos que mès pareixien provessors adorant les nostres creacions lluminaries, la nostra veu s’alçava nitida i entonà per aquells carrerons, cantant allò de : el sereno tiene un perro que le llaman capitan, a la una de la noche comeremos chichi y pan”. La tendra veu s’escoltava fins que arrivavem a la fi de les cases, alli, envoltats ja d’ombres  tenebroses, dels sons de la nit de musols i rametes d’armelers i taronjers rascan-se d’unes a atres per la fresqueta de la nit, les veus es tornaven tremolosses mentres els ullets miraven cap aquella negritud que envoltava aquelles nits dels anys setanta, tots ens voliem fer els valents, fins que algun graciós gritava : que vé el saxinero!!. De sobte tots deixavem de ser valents per a apretar a correr i arrivar de nou  avall d’aquella pobra i escasa iluminacio de les faroles del carrer que pareixia protegir-nos de tot mal,  ja que, encara que eixe saxinero bem bè no saviem quí era, sí saviem, per que aixina ens ho havien dit pares, avis i veinat, que mès valia no trovar-te’l, ni a ell ni a l’home del sac!!.

Altres jocs eren: a qui toque pague, a l’escondite, a potet es, ahí va el carro, la burra i l’amo... en fi, que tornaves a casa fet o feta un santocristo, de bruticia, cansanci i una sensació meravellossa de llibertat!!.

També hi havien altres divertiments. El cine. Em recorde vagament del mès vell, es dia el cine del Sitxar, estava a un trinquet vell, que ara forma part del pati de les escoles, nomès recorde d’ell que les pareds de pedra estaven plenes d’enredaderes, jasmí, galan de nit, i unes flors en forma de campana, blaves i morades, tot allò despenia una olor molt agradable, que t’envoltava i encara, cada volta que veig campenes com aquelles o aulore el jasmí em venen imatgens vagues d’aquell cine rebotit de gent veient pel.licules de romans, de la Sara Montiel, d’aquell pis de terra, de les cadires de fusta moltes d’elles foradades pel cul de palla, d’aquella cantina plena de botelletes de vidre ficades dins de caixonets de fusta, del corretejar dels menuts entre les fileres de cadires, maretjant als espectadors als que no deixavem veure tranquils aquell divertiment tan esperat en tota la setmana, on els dies es pasaven plantan hortalises per les nostres terres i esperant l’arrivada del mes de septembre per arreplegar l’armela, anar a vendimiar a França o cullir la taronja. 

Un altre cine va ser el de la Pista Lux, l’exterior ha arrivat qüasi als nostres dies, però el cine interior, molts de la gent jove no coneix, eice cine estava fet de fusta, amb palcos i tot. Recorde el retronament de les nostres passes damunt d'quell pis de fusta, les butaques de fusta, les cadires de fusta... el plàstic no havia arrivat encara a invadir-nos per a facilitar-nos la vida per un costat i contaminar-nos’la per un altre. En aquella època recorde les pelicul.les de Pili i Mili, les biblliques i per supost, Lo que el viento se llevo.

El cine mès recient va ser el Metropol. Era tal i com està en l’actualitat, però imagineu-vos’lo plè de gent amb saquets amb el berenar, per que álèshores feient  dos pel.licules i a la mitja part la gent treia els entrepans de llonganises amb tomata, de tortilla amb pataca..., s’ensetavent les bolses de cacahus,  tramusos, les botelles d’aigua, inclùs la bota de vi. Rès de la coca-cola lait i palomitas d’ara. Teniu que reconeixer que en este canvi hem perdut molt! Quí tornara a veure dos pel.licules ,a xillar, a riure , a plorar, a menjar, a tirar-se crostes de cacahus d’uns a altres... en fí, que aleshores, quand anaves al cine, a part de veure la pel.licula.... anaves a disfrutar!!.

Ah... aquell trosset de carrer... quants recorts, quanta gent perduda en el temps , quantes històries olvidades.... i tot el que s’olvida es com si no haguera existit!. No és una pena? Aquella gent no va existir? Clar que si!. Si tanque els ulls encara em recorde de les seues veus, dels seus rostres, de les seues vides: la tia virginia, la tia mercedes, la tia encarna, elvira la de leon, paca la de padros, els de salomon, els de broc, gema la pollera, la tenda del tio lazaro, lola la de castilla, els de tremedal, carmeta, la teruela, adelita, la saya, els de puig, els de ramos, la culve, Lluiset i donya maria, la tenda d’abel, la pinyola... la falcona, els de falco, flores, miravet, serafin rufo, pantaleó, .... de segur que hem deixe algú al que li demane moltes disculpes.

Jo ja no vix a Torreblanca, raons laborals i d’estudis em van fer anar cap a castellò. Hiu estic de visita. I no puc deixar de mirar este trosset de carrer, tant dins del meu cor!. Ara és de nit i, de sobte, recorde una nit, un tant espècial. Era l ‘any..... i l’home acavava de putjar a la lluna. Recorde a tot el veinat al carrer, arremolinats mirant cap al cel, haviem estat esperant l’arrivada de la nit amb impaciència i miravem la lluna expectans. Cada un dels matjors donava la seua opinió:

-         Dons jo no veig a ningú putjat ahí dalt a la lluna i mira que el cohet té que ser majo.

-         Ens habran enganyat. A la tele ens fant veure el que volen.

-          Que no home, que estan alli, però son tant lluny que no els podem veure des de esta distància.

 I nosaltres muts, extasiats, embobats amb aquella lluna redona, imatginan-mos aquell viatje tant meravellòs i que nosaltres, ja haviem fet unes hores avans , dalt del remolque d’un tractor aparcat en un carreró, imaginant-mos austronautes que caminavem per terra llunar, i això sí, parlant valencià... de poble!!.

No vull oblidar-me de mencionar un altre cine que jo vaig coneixer i que restan la gent dels voltans d’aquell trosset de carrer, ningú mès coneixia. També a lèstiu, al costat del bar pasos, i en concret al kiosko de carmeta, venient uns parens seus, eren coneguts pels madrileños, i a mès d’aquella catègoria, per que per aquells temps ho era, ser de madrid, de capital, tenien l’afició de fer pel.licules caseres dels seus viatjes per tot arreu. Per a nosaltres, grands i menuts, gent sensilla que no havia eixit del poble sinò era per a vendimiar o anar a castelló al metje, els viatjes d’aquells forasters ens pareixien tota una aventura. Per la nit, no oblideu que apenes pasaven cotxes i, als anys setanta, afortunadament ja s’havie tret la carretera nacional per fora del meu carrer, la gent es portava cadires i les disponien en files davant la casa de carmeta, molts de nosaltres anavem preparats amb entrepans o melò si encara no haviem sopat. Alèshores els madrilenyos traien una pantalleta que obrien i plantaven davant la façana de carmeta, montaven l’aparato de fer pelicules i començava la projecció. Si eren viatjes a llocs que no es coneixien, la gent callava mentrès mirava asombrada i envellossa de no ser un d’aquells madrilenyos que viatjaven tant i que podiem permitir-se el plaer de fer vacances, algo impensable en un llaurador. En canvi, si eren flims de les festes del poble... alllò es tornava una festa. La gent es reia sense parar, dient: “ mira , eixa soc jo, eixe es el tio...” ja que que la gent es reconeixia i es quedava incrèdula mirant en aquella pantalla dies passats , transcurreguts al seu poble, entre gent que es podia tocar, que tot el mon coneixia i que la màgia de la pantalla transformava en algo màgic i de pel.licula.

Si... quantes coses em passen pel cap, quantes persones que  no tornaran, pero que estan ahí, com estan en cada un dels trossets del nostre poble i que cada generasiò tè en particular dins del seu cor. A tots ells els  done les gracies per haver-me acompanyat en els primers dies de la meua vida. Sense eixes fortes rails que haguera segut de mi, en estes tempestes que m’ha portat la vida?

Mire de nou el carrer. Què buit el trove.  Tot ha canviat.

Tot ha canviat? Espera. No. I observe mès detenidament. Hi ha algo que no ha canviat. Estan!!.

 Estan ahí com tots els anys. Els nius de les oronetes. Al mateix lloc de sempre.

Mès d’un amo de casa trencava els nius per què molestaven en la façana, però les oronetes tornaven, una i altra volta. Els amos han desaparegut i elles tornen aci. Els nius son aci. On sempre. I les oronetes també. Elles corretejent per l’aire, a voltes a velocitat de vertic, pel mig del carrer sant antoni, de dalt a ball. I xillen, cóm xillen!!, dient-mos: som aci. Nosaltres son aci. Em tornat. Tot no ha canviat.

Eixe detall, el seu descobriment, - pareix mentira,-  m’emociana.

 Avall del balcó de la que un dia va ser ma casa, en  el nº 105, ja una casa - crosca perquè tot el de dins ha estat derrumbat pels propietaris a l’espera d’una futura construcció, estan els dos nius d’ oronetes que mon pare s’ empenyava en trencar a pessar de les meues protestes i engoixa... Si! Estàn ahí!. Han resitit mès que els amos. Ens mirem. El niu i jo.

L’oroneta arriva i entra, tota tranquil.la perquè sap que no hi ha ja ningú que li tornarà a trencar el niu.

 No este any - li dic jo - Però... quí sap reina. Tal volta l’any que ve, quand tornes, una escavadora haixga fet desapareixer, com si fos  una malvada vareta màgica, eixe balcó que tu t’estimes i al que tornes, generaciò en generaciò. I aleshores... si, oroneta, si reina meua, et preguntaràs , com jo faig ara...

ha segut una realitat o açó ha estat sols un somni dins del meu cor?

Si oroneta, reina meua, disfruta ara que encara pots... a mi... sols em queden els records.

TRINXERES a Torreblanca

Un-a passejant amb poca informació de com va ser la guerra civil en la nostra terra (cosa prou habitual per l’escassa informació que tenim, a causa del tabú, deixament o mala intenció que hem patit des de fa 70 anys) es pot entropessar en mig de la muntanya amb unes excavacions, i pensar ingènuament que es tracta d'un fossat o reguer antic, abans de caure en el compte que es troba davant un document històric de la guerra civil espanyola: Unes trinxeres on perfectament podria haver estat amagat i vigilant, un avantpassat seu, o veí del poble, amb cor atapeït, albirant...per venia l'enemic. 

Si parlem de trinxeres, caldrà reconéixer que en tenim més del que ens pensem, a voltes fins i tot al costat de casa. Desconeixent-lo uns, o subestimant-les els que sí que són sabedors de la seua existència, però que mai les nomenen.

Aquest estiu parlant del tabú que encara representa per a molts parlar de la guerra civil, i més en els pobles, Daniel, un conegut del poble, em va contar que passejant amb els gossos per mig la muntanya es va endinsar per una zona poc freqüentada, trobant una línia excavada a terra, d’un metro i poc d’alçada, que seguia un bon tros d’un turó que s’alça de cara al poble, dominant tota la línia de la mar, el terme de Torreblanca, i un bon tros dels termes dels costats. Per sort el seu interés per la memòria històrica el va ajudar a reconéixer-les en un tancar i obrir d’ulls, a pesar d’estar recobertes de matolls. 

En escoltar-lo li vaig demanar si podria indicar-me el lloc. El diumenge 10 de setembre ens vam endinsar muntanya amunt (i avall) per rescatar-les de l'imperdonable oblit on estaven arraconades, fent unes fotos abans que desapareguen tragades per l'oblit i la desídia.

L’aire que es va alçar d’aquell dia de finals d’estiu, va ser beneficiós per netejar el cel i donar-li un color especial a la natura, ressaltant els blaus, marrons i verds que ens envoltaven, embellint i aclarint la vista. Efectivament, en arribar em vaig adonar que aquell lloc era com una balconada on poder gaudir de l’espectacle de la nostra bonica terreta, al mateix temps que estratègicament, servia de vigilància, i per a controlar i obstaculitzar el tràfic que la carretera que passa a pocs metres del turó, unint la costa als  pobles de l'interior.

La trinxera de vigilància esta excavada a roca viva, trobant-se molt erosionades les parets, cobertes pel voltant, i dins, de vegetació i terra escorreguda per l'acció de la pluja i el vent. La trinxera dibuixa una línia llarga, zigzaguejant, que a meitat tram trau un xicotet braç, d’un parell de metres, que acaba en una zona un poc més ampla, redona, on segurament es muntaria “el niu de les metralladores”.
Entenem que aquesta trinxera va ser construïda per l’exèrcit republicà entre els anys 1937 1938, per impedir l'avanç de l'exèrcit franquista, encara que són dades que no es poden donar per certs al 100% a causa de l’escassa informació que en aquest moment tenim.  

Últimament alguns ajuntaments de la Comunitat Valenciana han començat a prendres seriosament el rescatat de la memòria històrica més recent dels nostres pobles. Estes accions cerquen perdre temors i fer caure tabús, amb un exercici sa de ficar damunt la taula, simplement la veritat que va envoltar les nostres terres i la nostra gent. 

Una de les accions que s’han mamprés ha estat la restauració de trinxeres, posant-les en valor per ser documents presents de la nostra història, oblidada i embrutada, però que ara caldrà que entre tots i totes, fem un exercici de compromís per donar-les a conéixer i difondre-les, com un atractiu mes del nostre entorn, reconvertint-les a més de memòria que no es pot perdre, en reclams turístics locals, i per tant generació d'activitat econòmica, per mínima que aquesta siga.

TORREBLANCA FOTOS

FOTOS SIGLO XIX  - XX

Plaza Mayor

Calle Sant Antoni, desde la Plaza Mayor

Calle Sant Antoni, mirando hacia "Els 4 cantons"

calle Sant Cristofol, subiendo al calvario, desde Els 4 cantons

 

Sant Antoni

Plaza Mayor 

plano siglo XIV

plano principios XX

   

escudo siglo XX

escudo siglo XIV

Escudo actual

¿QUIERES COMPARTIR AQUI TUS FOTOS?
MANDANOSLAS Y LO HAREMOS EN TU NOMBRE. 

La GRAN PESTE conocida como LA CUCARACHA.

este articulo se publicó en el periodico El7Set.

enlace: 

http://el7set.es/not/27034/la-pesta-coneguda-com-a-ldquo-la-cucaracha-rdquo-i-el-ldquo-doctor-clara-rdquo-de-torreblanca/


La pesta coneguda com a “La cucaracha” i el “Doctor Clarà” de Torreblanca

Per Maria Cristina Laborda Martinez

Una de les referències de memòria del passat ha estat la meua besàvia Pepa. Va morir en 1977 amb 100 anys, quan jo tenia escassos 15. En aquell curt espai de temps on les nostres vides varen coincidir, teníem el costum de mantenir converses on ella retornava a la seua joventut i jo em quedava esbalaïda escoltant-la. La meua besàvia sempre nomenava amb respecte una malaltia que es va portar a la seua germana, i a molta més gent de Torreblanca i rodalia: LA CUCARACHA!.

Aquella paraula lligada a una malaltia sempre m'impressionava. Jo era menuda, i em preguntava que botons era allò dela cucaracha que et mories en un plis-plas, es reproduïa ràpidament i era difícil d’exterminar com estos insectes. Quan ho preguntava a casa ningú sabia donar-me una explicació, sols s'alçaven de muscles per a contestar que era com una pesta, que la gent de tots els pobles es ficava amb febra molt alta i al cap de poc, alguns, algunes, morien sense més explicació. La majoria jóvens. Els meus, nostres avantpassats, mai van obtenir una resposta clara sobre aquella desgràcia que els havia caigut damunt, resignats, resignades a pensar que era una més de les moltes que els portava la vida. Afortunadament hui tenim més informació i per tant ha estat prou fàcil trobar la resposta pendent, a aquella pregunta sense contestar per tants anys. La cucaracha no va ser cap desgràcia més d’aquesta vida, ni va passar sols per la nostra terreta com van creure la majoria de la nostra gent, aleshores i ara encara, després d’haver preguntat a gent d’avançada edat, que continuen ignorants de l’origen i immensa dimensió d’aquella malaltia.

La cucaracha va ser una pandèmia que va afectar directament a un terç de la població mundial, dels que van morir més de 50 milions de persones, encara que alguns estudis més recents xifren en prop de 100 milions. El graciós, si es pot dir així, és que va ser coneguda oficialment per tot el món com a "Grip espanyola", fet que ens va culpabilitzar mundialment de ser els iniciadors i transmissors d'esta desgràcia mundial, la més greu patida en la història. Quan no va ser mai així. La veritat us sorprendrà com a mi.

Primer que res caldrà ficar-nos en situació. Fa 100 anys estàvem en plena primera guerra mundial. Tots els països matant-se d’uns als altres des de feia 3 anys, menys Espanya que s’havia quedat neutral. Allò ens estalviava de participar en aquella barbàrie que es va portar més de 10 milions de persones a la tomba, mentre la resta ja feien prou en afrontar una guerra que estava canviant fronteres i governs. Mentrestant en Espanya estàvem més tranquils i la premsa es va entretenir a ficar en els titulars dels diaris ( únic mitjà de comunicació en aquell temps) l'estranya i letal malaltia que començava a assolar les nostres terres. Contràriament, en la resta de països la notícia estava censurada. Els dirigents volien a tota costa amagar al públic que la malaltia havia  arribat a terres europees a través de les tropes americanes, i que era encara més letal que la mateixa Guerra!. Per tant, en parlar nosaltres, i en callar la resta, es va donar a entendre ( i alguns es van afanyar a recalcar-lo malintencionadament) que aquella malaltia havia començat a Espanya. Els orígens d'esta pandèmia hui en dia encara no estan clars, tot apunta que els soldats de Fort Riley, Kansas, la portaren en desembarcar a França, per a participar en la guerra. No obstant això, hi ha altres teories com a què el primer brot va ocórrer a Boston, o que els gèrmens causants havien sigut incrustats en l'aspirina fabricada per la farmacèutica alemanya Bayer, o inclòs que aquests gèrmens havien sigut alliberats en la badia de Boston per un vaixell alemany camuflat o per comandos. Davant tanta incertesa i teoria, sí que hi ha un detall significatiu, real i contrastable: la malaltia va aparéixer en la seua primera fase en tots els exèrcits aliats abans de desencadenar-se a Europa central, afectava gent en edat d’anar a la guerra: entre 20 i 40 anys, i també caldrà no amagar que aquella primera guerra mundial va ser  el primer laboratori a escala mundial perquè algunes nacions començaren a experimentar amb armes biològiques i a traslladar la guerra fora dels camps de batalla, arribant a la població civil.

En 1918, tenim el testimoni escrit de Roy Grist, metge militar, del que extraem unes línies: “... Aquests homes comencen amb el que sembla ser un atac ordinari de grip i quan arriben a l'hospital, desenvolupen ràpidament el tipus més viciós de pneumònia que s'haja vist. Dues hores després de l'ingrés, tenen les taques de Mahogany en les galtes i poques hores després pot veure's la cianosis estenent-se des de les orelles a tota la cara, fins que es fa difícil distingir negres de blancs. En cosa d'hores sobrevé la mort… hi ha hagut una mitjana de 100 morts per dia… va ser necessari apilar els morts en una gran barraca per a adaptar-la com a morgue…” Per a acabar este apartat  direm que moltes xicotetes i remotes poblacions, senzillament van desaparéixer, a més d'haver-hi una altíssima mortaldat de soldats, dada que va propiciar que la primera guerra mundial finalitzara eixe any. Davant el desconeixement de com s'havia produït la malaltia, es va guardar teixit de varius pulmons de morts per la malaltia, per poder sotmetre aquest virus a la nova tecnología, i ens explique el perquè de la seua virulència, la seua estranya predilecció pels homes joves (quan l'habitual és que s'encebe amb la població infantil o de major edat) i perquè, de sobte, va deixar de propagar-se. Entendre-ho, ens ajudaria a prevenir alguna futura pandèmia, de similar o pitjor dimensions.

La cucaracha en la província de Castelló.

Arribà en l’agost de 1918, sent els primers casos en Les Alqueries. Estenent-se de seguida pel Maestrat, Catí, Xert, Sant Mateu, Sogorb, Castelló, Alcalà, Torreblanca…
En aquell moment l'inspector provincial de Sanitat era el metge José Clarà Pinyol.
Les seues primeres accions van ser visitar tots els pobles afectats, per conéixer de primera mà aquella desconeguda malaltia, i marcar les millors pautes sanitàries, com l'anul·lació de fires, festes i qualsevol esdeveniment que creara aglomeració de masses, incloent-hi la visita als cementeris en Tots Sants, també extremar neteja i ventilació en cases i edificis públics, ajornar el començament del curs escolar... i establir vacunacions massives en la ciutadania, fet inèdit abans d'aquell moment. Recordem que estàvem a principis del segle xx i la medicina era massa bàsica per fer front a aquella pesta desconeguda. Afortunadament a finals de desembre de 1918 els casos van quasi desaparéixer, encara que no en altres parts del món, on va durar fins 1 any després. 

Un fet tan greu i insòlit com aquell va omplir de terror la vida quotidiana de tot el món, convertint-se en una espècie de psicosi col·lectiva, sobretot perquè no hi havia remei i atacava principalment als més jóvens i sans. Davant aquella situació la població no va saber fer altra cosa que tancar-se a casa per a no ser contagiat, o al revés, tancar-se a casa a la força per a no contagiar en cas de caure malalt ell o algú de casa, en alguns pobles estes cases se senyalaven amb una marca o creuant unes cadires davant la porta, els que tenien masets o cases al camp fugien cap allí per aïllar-se, tots i totes portaven mocadors a la cara i augmentaven encara més les proteccions en cas d'haver d'atendre un malalt, o soterrar un mort. També en algunes ciutats es va prohibir el toc de les campanes avisant a mort per a no desmoralitzar a la població, ja que la premsa, recordem, era un luxe que pocs podien permetre's, i inclòs, la majoria eren analfabets. Com a remeis alguns ficaven sangoneres als malalts en el costat per a baixar-los les febres, altres refregaven el cos en vinagre, alcohols, o se’l bevien… i com a últim remei resar a tots els sants i santes perquè els estalviaren aquell perill.

Cap remei els va lliurar, en tractar-se d’una grip aviar que va mutar varies voltes, fent-se agressiva i letal simultàniament en tot el món, transformant-se no en pneumònia o pulmonia, sinó en una hemorràgia pulmonar gravíssima on el malalt moria ofegat per la seua pròpia sang. Fet que va provocar alguns suïcidis, en veure's la gent malalta i no voler acabar la vida amb aquella agonia.

En Espanya moriren unes 200.000 persones, en una població de poc més de 20 milions.

I ja havent-nos apropat a aquella malaltia, ara ens preguntarem qui era el conegut com adoctor Clarà, que li va fer front, estalviant la mort a més d’una, d’un dels nostres avantpassat. José Clarà Pinyol va ser un xiquet nascut al poble de Torreblanca l'1 d'octubre de 1858. Les seues primeres lletres i jocs varen ser pels carrers d'este poble de llauradors, encara que son pare tinguera un comerç tèxtil. En fer-se més major i mostrar trets de bon estudiant, es traslladà a Castelló a casa de la seua tia Victoria. Allí va cursar estudis en l'institut del carrer Major, en acabar es traslladà a València, per especialitzar-se en Medicina i Cirurgia. Acabant la carrera en sols 22 anys, tornà a Castelló, ple de coneixements i decisió, obrint la seua pròpia consulta al carrer Cavallers, prop del antic  hospital de Trullols, de la plaça de les Aules. La vida el va fer enamorar de la seua cosina-germana Dorita. Poder contraure amb ella noses el 8 de novembre de 1882 el va obligar a anar a Roma per demanar permís al Papa. En 1883, amb sols 25 anys, va ser nomenat cirurgià primer de l'Hospital i mèdic forense. Va efectuar tantes operacions a malalts de tota la província que en la premsa local proliferaven les caricatures del metge envoltat de malalts als quals els eliminava membres del cos a canvi de salvar la seua vida. En 1898 va guanyar les oposicions per a Inspector de Sanitat, assumint la direcció de l'Hospital Provincial.

En arribar la cucaracha, a part de recórrer de primera mà el territori, tambè va tenir ocasió de treballar amb el bacterióleg català Jaime Ferràn, responsable de dirigir a Espanya totes les operacions sanitàries. En aquell temps els procediments  vacunals no teníen antecedents i en canvi sí molta polèmica. Ferrán va emprar  una vacuna amb gèrmens que va obrir nous horitzons en les tècniques de vacunació preventiva. Fet del qual va gaudir i ser testimoni, el doctor Clarà.

L’excel.lent tasca en matèria sanitària li va fer ser President honorífic del Col•legi de Metges, va rebre la Gran Creu de l'Ordre de la Beneficència, va ser nomenat Acadèmic de la Història, Fill Predilecte de Torreblanca i Fill Adoptiu de Castelló.

Va morir en 1946, quan era regidor de l'Ajuntament de Castelló. Molts carrers dels nostres pobles porten el seu nom, perquè no oblidem mai tan insigne figura.

 

15 d'Agost de 1397

Articulo sobre la vinculación del 15 de agosto, con el Barreig de Torreblanca. 

Enlace para ir al articulo publicado en El7set: 

http://el7set.es/not/25598/te-alguna-vinculacio-la-mare-de-deu-d-agost-amb-el-barreig-de-torreblanca-de-1397-

Cristina Laborda Martínez

Martes, 15 de agosto de 2017

HISTORIA

Te alguna vinculació la Mare de Déu d'Agost amb el Barreig de Torreblanca de 1397?

El dia de la Mare de Déu d'Agost, és un dels dies més festius de la Comunitat Valenciana. El seu origen és tan remot que es perd en el temps. La data, 15 d'agost, possiblement té vinculació amb les festes paganes que en època romana se celebraven per a festejar el temps de repòs entre la recollida del gra dels cereals i la pròxima temporada de la verema.

El 15 d’agost també té una vinculació amb el Barreig de Torreblanca. Tot apunta que va ser eixe dia d’agost, ja que no va ser per casualitat que els pirates barbarescos triaren el nostre poble i aquell dia, sinó el fet que un jueu, sastre del poble de Cabanes, havia escrit una carta al seu germà, un tal Çaporta - captiu en Bugia a l'espera del pagament pel seu rescat - i entre altres narracions de temes personals, en la carta també contava que prompte es celebraria en Torreblanca una gran festa, ja que un capellà novençà, fill del poble, oficiaria la seua primera missa aprofitant aquella festivitat en meitat d’agost, en l’església fortalesa de sant Francesc, i que el poble s’ompliria de gent i festa, el que propiciava agafar a la gent desprevinguda.

El dia de la Mare de Déu d'Agost, en Torreblanca ningú enllaça aquesta data amb el Barreig de 1397. Sinó que es viu com un poble més que es suma a gaudir un dels dies més senyalats de la Comunitat Valenciana.

La seua remota popularitat va quedar enraigada i enllaçada açi a la Corona d’Aragó, quan el rei Jaume I va conquistar València, dedicant al misteri de l'Asunción tant la catedral de València com les altres esglésies que erigia en les terres que anava conquistant. Allò va deslligar un efecte d'imitació: Assumpta, la imatge de la mare de Jesús que ascendia als cels en cos i ànima, va començar a ser molt representada per l'art local i va calar profund en l'imaginari dels valencians medievals. D'aquesta manera, el culte al misteri de l'Asunción es va convertir en el més estés durant l'Edat Mitjana dins de la devoció mariana, fins que en els segles XV i XVI va ser superat pel de la Immaculada Concepción (la Puríssima, 8 de desembre).

Actualment, a pesar que el camp ja no marca el bioritme de la societat, la Mare de déu d'agost segueix ocupant un lloc de privilegi en el calendari: just en la meitat del més estrella de l'estiu, quan molta gent torna a la seua terra d'origen aprofitant les vacances en l'escola i el treball. Quedant en una festivitat diversa que pren color en mesclar en molts llocs festes populars, bous, misses, revetles, diversions...

Hi ha tota una cultura popular lligada a la jornada d'avui plasmada en refranys que indiquen el punt d' inflexió que per al cicle estival suposa el 15 d'agost. A la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc (hora solar, és a dir, les nou); A la Mare de Déu en el llit, ja refresca la nit; A la Mare de Déu gitada, refresca la matinada.

Siga com siga, el 15 d’agost als torreblanquins i torreblanquines també ens avisa que queda un sospir perquè les principals festes locals, de Sant Bartomeu, arriben. Si, sols un sospir! (del 23 d’agost a l’1 de setembre)"

ESTUDIO del nombre de las calles.

-  articulo publicado por EL7SET, por Mª Cristina Laborda Martinez

Viernes, 20 de abril de 2018.            enlace para ir al articulo publicado:

http://el7set.es/not/28928/dones-al-carrer-/


Aplicant Perspectiva de gènere, als noms dels carrers.

Si analitzem amb perspectiva de gènere el mostrari de noms de carrers  a les nostres poblacions, destaquen 3 característiques:

a) L’escassíssima presència de noms de dones, i per tant el mínim reconeixement social que es mereixen pel seu paper en la transformació social, política i cultural en les ciutats. (Exemple: una trentena de noms de dona, dins un llistat de prop de 900 carrers, a Castelló ciutat)

b) Les poques vies amb nom de dones no ocupen la mateixa categoria urbanística que les dels homes.

c) La majoria d'estes dones estan relacionades amb la religió. 

Aquestes tres característiques no són casuals, sinó el resultat que històricament s’ha volgut apartar físicament a les dones dels carrers, recloent-les en l’espai privat (cases, convents…).

Amb molt de sacrifici les dones han pogut conquerir part d’aquest espai públic, eixint al carrer per poder formar-se, treballar, socialitzar-se, etc, per tal cosa és molt important que també ocupen les vies públiques amb els seus noms, per a visibilitzar-les, perquè servisquen d’exemple per a la resta, i perquè s’ho han guanyat amb mèrits propis, i amb menys facilitats que els hòmens.

Si analitzem amb més profunditat com s'han anat ficant els noms als carrers, ens detindrem en un fet curiós i preocupant: En aquests darrers 25 anys, on les dimensions de la ciutat de Castelló (i qualsevol altra) s’han triplicat, alhora que ja vivíem en plena Democràcia, ningú dels governants li va donar gens d'importància a aquesta injusta problemàtica, i es comprova en veure com les vies noves van ser batejades amb noms de rius, pobles, ciutats, serres, etc , molts d’ells sense tindre cap relació amb Castelló (exemple: Riu Tàmesi, Danubi, Sena…)

Aquest punt visibilitze sense cap dubte, la total falta de consciència dels responsables en ficar el nom als carrers, deixant ben clar que no és qüestió de viure o no en Democràcia, sinó de la manca de sensibilitat i poca valoració que encara es dóna a les dones, incapaços aquests responsables d’adonar-se de l’oportunitat que hi havia de fer per fi justícia, enriquint els carrers en incorporar la presència de dones a les noves vies.

Aquest punt és molt preocupant, tant que ens fa afirmar que és urgent i necessari comptar amb un llistat de noms de dones perquè s’utilitze en el moment d'haver de batejar una nova via (Escriptores, regidores, pintores, científiques, educadores… hi ha un llarguíssim llistat de dones dignes).

També per a intercanviar-los per noms franquistes que encara puguen quedar en noms de carrers i places, que recordem cal llevar-los en compliment de la Llei de la Memòria Històrica Democràtica aprovada en la Comunitat Valenciana recentment, i que ja comenta la invisibilitat de les dones.

També cal augmentar la consciència de la importància que té el fet de posar nom a un carrer. No s'ha de simplificar-lo amb qualsevol nom que servisca per a resoldre prompte el tema.

Si no aprofitar-lo com a ocasió per a materialitzar amb un nom, un tros de la nostra memòria en comú. I fer justícia amb les dones.

Acabe amb unes dades: en Castelló ciutat i Grao, sobre uns 870 carrers, trobem 31 noms de dones, (15 d’elles religioses) 324 d’homes, i la resta són noms de serres, pobles, rius, dates històriques….

En el meu poble, Torreblanca, d’aproximadament 120 carrers, hi ha 41 hòmens i 7 dones, totes religioses.

I ara, sols cal invitant-vos a esbrinar com són els noms dels carrers de les vostres poblacions, i a profunditzar amb aquesta reflexió, amb perspectiva de gènere.

Els cines al poble / El tio fot-li ceba!

ENLACE DESDE EL QUE PODRAS DISFRUTAR DEL ARTICULO PUBLICADO EN EL PERIÓDICO EL7SET, REMEMORANDO LOS CINES Y SU RELACION CON LA POBLACION. 

cliclea encima para acceder al articulo. 

“El tio fot-li ceba”: història breu dels cines a Torreblanca — El7Set-Plana-Maestrat

Este article va dedicat a tota la gent que ens ha precedit, a tots aquells i aquelles que davant una pantalla, deixaven arrere els durs dies de treball i carestia, per somiar, encara que fora uns instants.

Si heu vist la pel·lícula italiana “Cinema Paradiso”, els que sou de certa edat no haureu pogut resistir  traslladar-vos a la vostra infància o joventut, ja que aquesta pel·lícula pareix haver trobat el patró estàndard que calça bé en tots els pobles, siguen italians o espanyols.

Els ulls somniadors i innocents de Totó, el xiquet protagonista de Cinema Paradiso, podrien ser els nostres propis ulls, i els ulls de la resta de xiquets-tes que davant d'una pantalla blanca, encara que fora un llençol penjat a una corda, es quedaven encisats somiant ser uns personatges que mai serien en sa vidal, i viatja'n a llocs impossibles d'aconseguir. Moments ùnics que els agermanava amb la resta de veïnat: tots i totes ploraven, reien, cridaven, s’enamoràvem… al mateix moment, a voltes mentre mastegàvem una ruga de pa, o compartien una paperina de xufes, castanyes, cacaus o tramussos.

Fent un poc d’història caldrà remarcar que el Cinema va ser un connector entre els pobles i les ciutats des de principi del segle passat, en exposar pel·lícules de ficció, però també noticiaris. Tot allò que es passava davant aquells ulls, més ignorants i ingenús que els actuals, feia que el fet d'anar al cinema es convertira en un esdeveniment extraordinari. Res a veure amb el sentiment que ens mou hui en dia, empatxats com estem tots, totes, de tanta imatge colpejant-nos a totes hores, i que ens ha fet perdre cert grau de sensibilitat.

Em centraré en el poble de Torreblanca, on vaig nàixer, encara que entenc que pot traslladar-se a qualsevol altre, canviant sols els noms. Comencem:

Des dels més remots temps, la gent sempre s'ha ajuntat per a gaudir d'un poc d'espectacle. Abans que el cinematògraf arribaren al poble trobadors, joglars, tirititers, còmics, varietés ... que improvisant un escenari a un lloc de relleu (habitualment la plaça) cridaven l'atenció dels veïns amb cançons, notícies, teatre, música, fires, circs...

La primera troballa relativa als cinemes al meu poble, ha estat descobrir al "tío fot-li seba". 

Qui dius?!!! Us preguntareu, tal com jo em vaig preguntar en escoltar aquell nom.

La veritat és que no tinc massa dades d'aquest personatge, mes que el malnom que se li va ficar al poble. Es tractava d'un dels pocs tècnics, d'origen català, que recorria la geografia amb un carromato carregat amb un projector desmuntable, unes quantes pel·lícules i una espècie de vela blanca que penjava en la plaça del poble, sempre de nit. Estem parlant de principis del segle XX, on fer cine, a banda de ser una professió, també era una espècie d'obra social, per apropar a aquella gent "endarrerida" dels pobles, un poc de màgia i progrés.

Haurem de tirar mà a la imaginació per a traslladar-nos a aquella època, on els veïns-es deixaven la porta de casa oberta, la gent eixia a la fresca fent rogles, davant les tavernes es paraven taules on jugar a cartes, gaudir d'esmorzars, fer sobretaules; els xiquets s'embrutaven pels camps dels voltants, i els carrers principals dels pobles eren carretera nacional sense enquitranar, per la que de tant en tant, passava algun cotxe o camionet despistat, omplint de progrés per un instant, aquell grup de cases.

Aquella rutina es trencava quand el  "tío fot-li seba" arribava al poble amb el cinematògraf.
Quin rebombori!. Imagineu a la xicalla extasiada, revolotejant al seu voltant mentre l'home feia els preparatius, i com les criatures, sense poder contenir l'emoció, corrien cap a casa per avisar que el  "tío fot-li seba"  hi havia arribat, que calia aquell dia sopar un entrepà i portar cadira, o el catre plegable d'anar a missa, si no volies seure a terra. Ah!, important: també portar alguna perra, o alguns ous, una fogassa de pa, un tros de cansalada, un pessic d'arròs… alguna cosa en què pagar l'estona de màgia que aquell home ambulant els anava a regalar.

Les primeres pel·lícules eren de Charlot. El gros i el Prim. Jaimito... I indis i vaquers! Eren pel·lícules d’argument senzill, en blanc i negre, mudes. Per això el tècnic també li tocava fer d'explicador d'escenes i argument, i… d'animador!. Per aquesta última faceta l'home es va guanyar el sobrenom "El tio fot-li seba".  Veureu: quan “El gros”  li soltava una bufetada a “El prim”, quan els vaquers encetaven una brega multitudinària... aquell home no parava de dir:

• I ara…  li fot seba!;  i una altra seba!; i vinga! Va! fot-li seba!

Amb aquell entusiasme contagiós la gent s'animava encara més, rient davant els colps que rebia El Prim, ficant careta de no saber per on li havia vingut el colp; o animant al vaquer “bo” a  tornar les bufetades que li havia llançat el vaquer “roín”. Tal volta, aquella violència retratada damunt del tendal en blanc, que no feia mal a ningú dels pressents, alliberava als veïns com una vàlvula d’escap, del patiment d'unes vides plenes de  necessitat i enduriment, servint de consol per una bona temporada.

Una nit, en plena batalla cinematogràfica, quan l'home va deixar anar l'expressió tan quotidiana "fot-li seba!!!!", alguns graciosos li van llançar un bon grapat de sebes... però de les de veritat, de les que es cullen al camp. Es veu que a l'home allò no li va fer massa gràcia i a partir de llavors, les seues visites al poble es van distanciar.

I ara, havent descobert qui era el "tío fot-li seba" , passem a parlar dels cines, com a edifici, dels que tinc constancia, on normalment eren ja locals destinats a altres entreteniments.

Per l'any 1930, al carrer Sant Antoni, existia el cinema “Imperi”, (li ficarien aquell nom per l’artista Imperi Argentina, tant famosa en aquells temps? ) encara que popularment era conegut com Cinema “El Brut” (malnom del propitari) . Se solien passar pel·lícules, i algun espectacle lleuger de roba.

En canvi, a l'estiu se solia anar a la “Pista de Gilet”, carrer Sitjar. Era un antic trinquet, on se  practicava pilota valenciana, amb molta afició per aquells temps. També es solia programar espectacles de varietés i ball popular amenitzat per les orquestes Ritme, Els Cinc i Relampago Jazz, formades per xics del poble.

Recorde que les seues parets eren de pedra, pintades amb cal blanca, recobertes d'enredadores de gesmil, galà de nit, i unes flors en forma de campana, blaves i morades; tot allò desprenia una olor molt forta i agradable, que t'envoltava i encara hui, cada volta que veig campanes com aquelles o em venen olors semblants, m'envolten imàtgens d'un cine rebotit de gent veient pel·lícules en blanc i negre, d'aquell pis de terra, de les cadires de fusta moltes d'elles foradades pel cul de palla, d'aquella cantina plena de botelletes de vidre ficades dins de caixonets de fusta, del no parar dels menuts marejant als espectadors als quals no deixàvem veure tranquils aquell divertiment tan esperat en tota la setmana, on els dies es passaven a la intempèrie del camp, treballant de sol a sol, esperant l'arribada del mes de setembre per arreplegar l'amela, l'oliva, anar a veremar a França o collir la taronja. La pista Gilet o també coneguda com a “cine El Sitjar” va estar vigent fins a principis dels 70. Quand es va derrocar, passant a formar part de les noves escoles.

Un altre cinema era el conegut pel “Novedades”, estava obert tot l'any, situat al carrer Jose Antonio 41, avui carrer La Mar. Aquella sala era també utilitzada per fer teatre, varietés i ball. Tant El Novedades, com La Pista Sitjar, estaven regentats per dones, Les germanes Hostaleres, fet inusual per a l'època, on inclòs estava prou mal vist que les dones anaren a aquelles diverticions. 

I ara passem als més recents i de major prestigi.

El cine Lux ( conegut per “El Senyoret”, malnom del propietari ) era un cinema tancat, situat en el que actualment és el supermercat Spar, carrer Galícia. El seu interior era de fusta: sol, llotges, taquilles, escenari, butaques, cadires... Recorde encara l'atronament dels nostres peus damunt d'aquell pis de fusta, mentre corretejàvem a l’hora del descans entre les dues pel.licules, o colpejant a terra acompanyant imatges de la pantalla, com per exemple l’arribada d’un grup de cavalls d’indis o vaquers. Tambè em ve al cap aquells cartells enormes de les pel·lícules, pegades a les parets, cartells de colors vius i imàtgens impressionants, de temes bíblics, artistes famoses-os, o superproduccions com “Lo que el viento se llevo”. Es passaven pel·lícules, però també espectacles de varietés, teatre, balls populars i la festa de cap  d'any, conegut com “el ball del raïm”.

En realitat eren dos locals, un tancat per hivern i l’altre obert per estiu (La pista Lux). Els dos eren enormes i molt famosos,  tant que arribava gent de les localitats veïnes. El cine va tancar les portes per la dècada dels 80, en canvi La Pista va arribar fins a principis del 2000, com a sala de ball. La pista era tota d'obra: pista, taquilles, escenaris, llotges, taulells... rivetada de grans arbres, tanques de ciprers, i plantes aromàtiques. En la part alta de la pista, les llotges, en fer ball es col·locaven taules i cadires, però si parlem de cinema, sols es ficaven cadires, ocupades la majoria de voltes per la gent més major, destinant-se la part central, o pista de ball, per jóvens i xiquets als quals ens costava quedar-nos quiets a la cadira. Com anècdota direm que abans de la inauguració, el propietari del cine va oferir un premi en metàl·lic a qui endevinés el nom que portaría. Ningú va encertar. Com sabeu li van posar LUX, pero desconeixeu la raó: era la marca del projector del cine que va comprar. La mateixa pel·lícula solia passar-se de dijous a diumenge, i el maquinista del cinema era conegut pel Tio Zacaries.

El cine Metropol es va construir en la década dels 50, fou el cinema per excel·lència, de planta baixa i dues altures; molt modern per a l'època. Comptava amb sala principal en planta baixa, llotges al primer pis i "galliner" en el segon, banys en el soterrani i primer pis, cantina en planta baixa i sala de descans en la primera planta. Després d'uns anys de tancament i deteriore, fa uns anys es va comprar per l'ajuntament , sent restaurat i utilitzant-se com a cinema, lloc de conferències, teatre, concerts, i exhibicions.

Abans de continuar imagineu-vos El Metropol ple de gent amb l'entrada a una mà i el saquet amb el berenar en l'altra, perquè aleshores feien dues pel.lícules! i a la mitja part la gent treia els entrepans de llonganisses amb tomata, de truita amb pataca..., s'encetaven les borses de cacaus, tramussos, botelles d'aigua, algun refresc, inclús la bota de vi. Per als més jóvens heu de tindre clar que anar al cine no era rès paregut al que coneixeu ara, on imperi l'absolut silenci i on és millor dissimular qualsevol mostra d'emoció.  En aquells temps, entre el descans i les dues pel.licules et passaves tota la vesprada. Ai mare!... qui tornara a veure dues pel.lícules, a cridar, riure, plorar, menjar, a tirar-se crostes de cacaus d'uns a altres... sense manies ni guardar formes, ja que aleshores, quan anaves al cine, a part de veure la pel.lícula.... anaves a socialitzar-te amb el veí del costat!!. Tal volta és moment de parar per reflexionar cap a on anem com a societat. Una societat més ben comunicada, però que fica distància entre la gent.

El cine Danys es va construir en la dècada dels 80, era una sala molt moderna, que formava part d'un complex d'oci, ja que en la part subterrània estava la discoteca Danys, molt famosa i amb disseny avantguardista per l'època, i ser un poble. Va ser el furor de la dècada dels 80-90, i no tènia gens a envejar a cap complex d’oci de grans capitals. Desafortunadament es va tancar, i amb el buum de la construcció va ser derrocat per a  reutilitzar el solar amb alguna nova construcció, encara pendent.

Excepte el Metropol, la resta de cines han desaparegut i les noves generacions, amb prou feines saben que alguna vegada, va haver-hi altres edificis dins els quals es van guardar sentiments, secrets, vivències, dels seus avantpassats. Que tal volta va ser allí on els seus avis van poder donar-se un petó abans de casar-se, entre la foscor de la sala, cosa impensable en una època tan repressiva.  

Per acabar he deixat aquest altre cinema una mica especial... que vam conéixer sols el veïnat del meu carrer: Sant Antoni. Veureu: en aquest carrer hi havia el quiosc de Carmeta.A més de quiosc era habitatge, al que solien acudir tots els estius, uns parents coneguts pel sobrenom "Els madrilenys". A més d'aquella categoría ( perquè per aquells temps ho era: ser de Madrid) tenien l'afició de fer pel·lícules casolanes dels seus viatges per tot arreu. Per a nosaltres, gent senzilla que no havia eixit del poble si no era per a anar a Castelló al metge, en els casos més greus, o per arreglar algún “paper”, els viatges d'aquells forasters a ciutats molt més llunyanes ens pareixien tota una aventura extraordinària.

Als anys setanta ja s'havia tret la carretera nacional per fora del poble, contant-se amb els dits d’una mà els cotxes que podien circular, per tal raó els veïns en fer-se les 9 de la vesprada, asaltàvem el carrer traient les cadires de casa i disposant-les en files davant el quiosc de Carmeta. Molts de nosaltres anàvem preparats amb entrepans si encara no havíem sopat. Aleshores els madrilenys traïen una pantalleta que obrien i plantaven davant la façana de Carmeta, muntaven “l'aparato de fer pel·lícules” i… començava la funció!.

Si eren viatges a llocs que no es coneixien, la gent callava mentre mirava admirada i silenciosa aquells llocs desconeguts, sentint-se un poc envejosa d'aquells madrilenys que podíem permetre's tindre “un 600”, viatjar per tot arreu, i fer vacances! fets impensables en la vida d’un llaurador.

En canvi, si els films eren sobre fets del poble, processons, festes, etc… el silenci es trastornava en guirigay!. La gent es reia sense parar, mirant amb ulls oberts com a plats,  al temps que alçaven la veu exclamant: Mireu , eixa és la tia Mercedes, i eixe el tio José… uiii, però si eixa sóc jo!!!.

En aquelles cintes dels madrilenys, la gent senzilla del meu poble reconeixia a tots els “artistes” i escenaris, incrèduls i meravellats en sentir com  la màgia de la pantalla els transformava com una vareta màgica,  canviant-los d’esser anònims a protagonistes… Per uns instants podien sentir que la rutina desapareixia, per regalar-los una vida de pel.licula!

Si he començat aquest escrit dedicant-lo als meus veïns i veines, acabe agraïnt a tots-es els professionals i aficionats a l’art del cinema i fotografía: sense ells, elles, molta de la memòria històrica dels nostres pobles, no existiría. Gràcies!